Quan la pena pesa més que la tristesa
o amb les cames vas errant dreceres tortes
remugant del teu darrere certes vides amb espècies
en mitjons de talles amples que per tu no fan el pes
cau en l'habit d'aturar-te, dispensar-te un analgèsic
masturbar-te, situar-te, reclutar-te o venerar-te,
engegar-te els parabrises, punys tancats lluitant a cegues
contra gotes de suor.

Agafa'm la ma i respira tranquil·la
que avui farem festa entre els dits més petits
Guardem-nos dels calls perquè des del dins ample
els puguem fer més bells amb fanals i força traça
I xiscla-li al vent que l'amor et va gran
i et demana crear des de dins del planeta
Perquè és des d'aquest darrere tranquil
que el teu perfil és perfecte
i canta-li a l'era, quan obres i tanques els ulls
que vestida de rosa li fas pampallugues al sol.

Espero
i res passa
guardant silenci.
Quan tocarem la pandoreta?

Com en ales de planeta
o amb la sang en pes de ferro
ballen danses contra el terra,
quan la falla ens omple els nervis,
cossos d'arbres i éssers d'aigua
vers la deu independent
del què faràs.

Figures rere un vidre fosc ombregen perfils de sintagmes verbals
a terra ajagut, fumejant algun crit, te'n mires distret uns retalls
amb sina d'encesos records almiralls trasteges indòmits cavalls
la lluna te'ls rega amb esculls de coralls quan encara el perfil és perfecte.
Renegues dels dots amb indòmits vassalls que et resen a un ser superior
gemegues remots guturals en anals mig perduts dins un cercle viciós
t'adones que caus dins un celobert blau que sembla ombrejar-te la sort
t'inventes parets i amb els límits deserts els hi traces les ungles a sobre.

No podràs,
parets en mà,
fermar mon calb
barret somniar,
ni de les claus
en panys aliens,
errant maldestre i sorollós
pel forat de l'escala,
enunciar pisos aïllats
begut pel goig
d'una nit clara.

En tens la mestra
d'un edifici
sense portes ja.

GAT

Has mort regat com a persona que vas ser,
sacrificat en el raser d'un hospital alçat per tu,
no vas plorar per cap herència
et va fer ràbia arribar a l'hora del final
com és normal,
hom t'ha portat com a persona que ara es casa.

Ja no puc tornar a reveure
com remous la teva pell,
com remous la teva pell,
com remous la teva pell
i et vas fent vell amb melangia.

Ja no vull sortir del cos
i anar volant deambulant,
anar volant deambulant,
anar volant deambulant
vora el teu pit de sang i fang.

Serà el llegat de nit i dia
vora el racó d'aquest nou fat
per sembrar blat la pira encesa.

Daré a l'enyor d'un sol instant,
grapat de sorra voleiant,
el primer alè del mot darrer.

Guardava racons
per als records
encara futurs
però vestits
d'una altra cosa.
Mirava els ocells
criant al sostre
del balcó de casa
i em feia enveja.
Cantava pels carrers
perquè no m'arrossegués
la pena i així
tirar endavant,
caminant i fumant
pels carrers coneguts
plens de gent
estranya i nova.

Desfeia les bosses
per trobar objectes
d'una altra vida
més antiga i vertadera.
Imatges ratades
d'un passat ple i alegre
molt llunyà
d'aquesta terra.
Somnio encara
amb tot el que m'esperava,
enganyant-me i cotxant-me
amb les robes d'un altre
i ara et veig lluny,
racionalment lluny,
salvatgement lluny,
a l'altra banda d'un riu
que no fa gràcia.

Foc amb brases mentre bades
vora cales adornades,
feix de llum dins les cabanes
ombres noves, balls en quadres
de matins ordint cadastres.
Alça pesos, desmesures
fosques pedres dels teus pares
marques foses amb entranyes
que són tant teves
com dels altres
van amb músics i matances,
beuen dolç però es van fent agres.
Contra totes les despeses
amb deixebles discordants,
mals alumnes o dents pedants
ens en fem vestits de plàstic
quan tot sembla malaurat
regat amb sons de maquineta.
Creixen ombres, males herbes,
aiguardents desesperants
I ambulàncies ambulants
exageren el trajecte
d'un mentir sense mesura
tot pensant-se què cal fer.

Figures de sucre
ambulants i radiants
d'espesses ventades
en pots de cristall
banyats al brillar
del solstici d'hivern
no gemeguen cremors
a les brases o al tords
de les metxes carnoses
empeses pel foc
que delira alè gris
embastant xemeneies
enceses per teies,
cavalls de vapor
preneu-me dels peus
xiuleu fora via
i alceu els vagons
de la terra i el dia
per veure a la nit
vora l'ample despit
d'una aresta de roca
que cega a la vista
la crosta d'un pa
que mai no té cames
però fa caminar.

Si en un cas com un cabàs
on lluna plena i dos dotzenes
d'edificis colonials
ens enterren les arrels
cavant endins i van fent rames
d'aquest arbre que ja és tou
fregant el vent amb noves tiges
de verdors acidulants,
pren-t'ho en serio.

El món de dins està podrit de tu
emporta-t'ho
El món que m'omple s'ha fet amb tu
emporta-t'ho
Cada brot de sutja i pedra fòssil
emporta-t'ho
cada segment de somni abstracte
emporta-t'ho
Cada pedaç de tela parabrises
o llençol tacat amb sang de singles
descendències o fills vius que no hi seran
emporta-t'ho
emporta-t'ho
emporta-t'ho
Sofrir un avort, buidat per dins
ferides amples, dits petitspilotes massa grans
emporta-t'ho.
El cel que s'alça sobre teu
emporta-t'ho
la pluja a cada instant que importava
emporta-t'ho
la coincidència entre tu i jo
emporta-t'ho
la basarda del vertigen
emporta-t'ho.

On anem
si no pensem
quan estem sols
i decidim
segons segons
de cafè amb llet
o birra o llit
o aquell record
del tros de roba
preferit.
Amunt l'immens
estrany company
que et guarda ple
sempre dins teu
i com el vent
fa un giravolt
cigar en mà
copat de vi
llevat demà
d'aquell coixí.

Cabelleres, cavalls, feres
tots junts bojos per les eres
occint ombres d'una fosca
que de tu raja rogenca,
sal fecunda del teu os,
entre hiverns i primavera.
La follia no és al cos,
no pateixis vida meva,
la follia no és al cos.

En silencis sense estímuls
sastres freguen els vestíbuls
escampant-se per les cases
perseguint-ne cossos fosos.

Amb la gesta del pretèrit
llencen pètals coloristes
o cavalls estacant terres
amb ses potes de mil flors.

Contra l'arbre de l'ametlla,
contra el buit sense cap eina
ells passegen tot cuidant-te
sempre que els hi facis por.

Aleshores hi ha un bon tracte
quan escullen del bagatge
quin és bell, millor passatge
de les boires de la son.

És el punt on tot comença.
alçant el vol en forma d'esma,
unit per forces invisibles,
les estrelles del teu cos
que ens permeten veure l'acte

I ara prems endins les dents
obrint debats entre les ments
amb aigües tortes i galeres
intuint en l'acte feres.

Vas amunt amb lluita torta
cremant llenya verda tendra
just a temps per esberlar-se
arreu el cos sota allò negre.

Esculpit en polseguera
vora forces adhesives
toques pedres amb les branques
de les mans del qui creus altres

Del sotabosc podem pedrades
des de dos punts indiscernibles
tot fent-te'ls teus amb pocs periples
despertant-ne un xiscle sa.

Mentre dorms gestant arrugues
esculpides sobre teles
o en llençols d'un jaç amable
omples fats amb drets parlats
en una nit dels gira-sols.

Preferir morir
que moris ahir
que em deixis en pau
i cridis ben alt
que ja en tenim prou
de pous assecats
i ritmes marcats
de fora cap dins
com ja no ha de ser
ni havia de ser
sentir-nos per dins
d'aquí als alts confins
i veure'n d'allí
les cloves dels astres
com freguen els sastres
que viuen tant lluny
que pega vertigen
saber-se tant ample
com crit de baralla
dels vius de l'arada
motxilla de palla
closca de cargol
ja no se'ns fa nul·la
la llum del mussol
o el temple de col
la puça ens aixeca
el planeta de plàstic
i crida a patades
que n'és de gran l'àrtic.

Arrastra la tela
de fastig banyada
amb lleixiu
i torna a tenyir-ne
els contorns amb caliu,
per algo es comença;
i vespreja i fumeja
i desperta'm després
de suar-te les cames
a crits de vegades
que sembren despit
o dit que s'aixeca
-vull veure't desperta
i a cor què vols dreta!-
sentint-te coberta
de pètals de rosa
i carrossa de gossa
que udola dins teu
i gemega armadures
per fer-ne silencis
d'edictes perfectes
duts dins els teus ventres
i cares de son
d'aixetes cobertes
d'arestes de vent.

Neixen gotes sense noms ni botes
caminant abans de caure
pel pendent de mar salada
de les galtes de la son
com en cases mig desfetes
o parelles sense efectes,
com les pluges descregudes
o amarades de basardes emotives
que ens desfan la pell a tires
al regar perdius de tiges
i bastardes melangies.
Som la casa de la cosa
que ens arrastra vora el sastre
vora l'astre de finestres
de ventades de feleres
on ens besen les parpelles
se'ns emporten per les portes
sense pes a les costelles
les més nimfes matineres,
a fer-nos veure
ombres de peus
al deixar de fer-nos armes
per salar-nos les ferides
amb el sucre de la canya
que va de pedra i guanya;
a les tisores i al paper,
a la galeta i al bomber,
a l'alcaldessa i al cuiner.
No fallem estant en verd
i anem amunt de cent a mil
com l'inconscient que endins navega
i trenca mastils oxidables
molt abans de fer-se vells
amb els cabells encara tendres
i les urpes ben obertes
ja mig brutes però encara curtes i juguem.
Juguem a l'herba, a la nevera
o a la barra que tens al bar
de la cantonera
fent fanal d'arrel als dos
que ara se'ns besen
sense veure't però senten
ta calor i claror semblant
al sant del cant de la sirena
de la cosa urgent mig emergent
i de la vella que l'entén.

Puc matar-te
si cal matar-te
puc odiar-te
si cal odiar-te,
si cal pensar en tu pel demà
es fa i si no, ja es farà
no et preocupis
es farà.
I anirem per tu
haurem de matar-te
haurem de matar-te
haurem de matar-te,
morirem per nosaltres
moriràs per nosaltres
morirem per tu,
perquè formis part de nosaltres
perquè no recordem als caiguts
com vosaltres
perquè hem d'arrelar, ja.
Ha passat massa temps
tornarem, després, a la pau
però ara, company
toca dir-te ben alt
que fas nosa aquí
i que has de marxar
i morir.

De les esquerdes més urbanes
que la pedra esventra enfora
deprimida pels amors
dels amants vinguts de fora
o arrelats amb cent vint anys
se'n fan mapes espacials
per on no perdre's en les ombres
de solsticis d'un sol temps
fos dins del riu begut pel peix
que va i riu boig sentint el goig.

Acar d'acres, gra de sorra
Arc d'arcades amb teulades
avi d'àvies, vi de vil·les
bar de varis amb presagis
bec de beques, vent de ventres
ble de bledes embalades
emmarcades en mandorles
descregudes i arrugades.

Col de coles, set de setzes
Cant de càntirs i abrusades
cor de cordes, dit de dites
dat a totes malferides
dut per rutes, erm d'armades
sa de santes envestides
endreçades en calaixos
d'un bell sastre que custòdia.

Oh!
a les cabres altes amb les banyes plenes d'ordi
a les gates bèsties de paraules maules
als insectes ama gats amb defectes d'asteroides
a la nina, i a la fina farina del pa cru d'un dia afable
a les busques trobades en rellotges públics
a les hores d'arbres tendres amb gandules amples
a les urpes plenes de guitarres agres i amanides
als concerts,
desconcerts aixeca penes plens de galtes amb vergonyes de veritats universals i positives
Oh!
als paisatges invisibles sense vidres amagats
a la fulla d'àcid verda que penetra dins la soca
als espais inabastables en instants de roig ampolla
a la sima, que en sa terra se'ns enterra i perd el centre del què és l'arbre
a la roca de l'escull de la muntanya del planeta
al posat en cambres fosques afilant orelles fines
a l'abús de la basarda i el vertigen de la tarda
a la incomprensió
i al cadell amb dents de somni de la fera de la hipnosi amb llepolies fresques i salvatges.

Casa fresca endins davalla
vora tecles en llits amples
certes fosses d'aigua dolça
que t'empeny amunt la selva
des d'on lluny la ment et delma.
Núvol fosc en termes d'aigua
vora tecles en llits amples
tendres tiges que acomoden
el teu cap quan mira al cel
i et plou a sobre.

Ni la nit més temptadora,
ni aforisme, ni penombra
ni la brusa, ni la corda,
ni la ves – a - saber - cosa
ni l'impuls, ni la carrossa,
ni les venes, ni la fossa
ni anar al cel, ni en el recel
ni nedant, ni dent vagant
en temps perdut,
molsosa cura
antioxidant.
Temps endavant
no vessa endins
ni en l'aviram, o en l'agre ram
amalgamant
cabals de sang,
sorra pesant,
podran amb mi,
xiscla verí.

Guardonats amb la penyora de la nit
les verdors de l'inconscient
treuen del vent l'abús indòmit de la ment
fent-ne coixí d'urnes de vi.

Callàvem tots amb dots romàntics
sense amar-nos les carícies mal formades,
els anhels amb esperança eren rebuts
pel goig dels altres amb les galtes.

Dens de dins per fora aflora
amb la gesta contundent
del qui vol ploure des de dalt de tot de l'empenta
i caure dret sense llimar la seva pròpia superfície
contra tot el que ens és terra
per cercar del cor l'arrel
enmig del tel del vel del cel
que sembla ser d'aquell despunt
un petit centre de planeta.
Llença't amunt roc hemisfèric,
còdol de cos articulat de tendra seda i vela desa-vents
les dents enfora amb el canell de gos que t'acompanya,
escarxofa'm contra el terra
carda aquell cabdell de pell
i descabella'l en tres parts ben diferenciades.

Ara estem a punt d'entendre
que el què som, no som nosaltres
i aleshores ja veuràs
quina falta de respecte.

Som aquí per fer-nos l'amor i no altra cosa
Som aquí per fer-nos l'amor i no això.
Per fer-nos l'amor i no això.
Fer-nos l'amor i no això.
Exacte, això no.

Cent senalles ensellades
de verdors i dents tallants
en marcades ben vestides
de regals per als més grans
doten certes d'intensives intencions,
clars de lluna i pantalons.
I parpelles de miralls trucats per fora,
van a veure el teu de dins
franquejant les avinences
i les bèsties del cargol
de l'escala de la ciència.
Són les peces del mercat
on cercar les coses bones
i sastrejen qualque crit
fent vestit de masovera
com els Déus sobre les celles
o un – caram, estic millor.

Que t'esclata bou metàl·lic
se'ns esberla com a crit
l'acre àrid i atordit
en aquest setè segona.
Tels enfront de sa mirada
res no pega tisorada
beurem sang per morir joves
si la lluna xiscla eterna
en aquest paper de cuina
que dibuixa ombres xineses
i penombres de mestresses.

Lentament amb nervis d'ombres
i volàtils tels compactes
vora verds trucats amb gesta
de verdures dins de l'olla
les misteles i vins ocres
desenterren illes medes
de la mar mediterrània,
roques rectes en essència
transformant a cada onada,
llops que udolen, còdols d'aigua.

Ara som a la ciutat
caiguts de dalt
on tot és blau
perquè no pesa;
i de l'asfalt
que ens porta drets
als que em perdut
l'alè del roure
dins la obaga
sense haver
jugat a res
mentre gratem
la dura roca
i la rajola
i l'adoquí
bevent d'allà i d'aquí
per sota el nas
rascant les ungles
al compàs
del mínim buit
que sembla ser
tota estructura,
ni en parlem.