En silencis sense estímuls
sastres freguen els vestíbuls
escampant-se per les cases
perseguint-ne cossos fosos.
Amb la gesta del pretèrit
llencen pètals coloristes
o cavalls estacant terres
amb ses potes de mil flors.
Contra l'arbre de l'ametlla,
contra el buit sense cap eina
ells passegen tot cuidant-te
sempre que els hi facis por.
Aleshores hi ha un bon tracte
quan escullen del bagatge
quin és bell, millor passatge
de les boires de la son.
És el punt on tot comença.
alçant el vol en forma d'esma,
unit per forces invisibles,
les estrelles del teu cos
que ens permeten veure l'acte
I ara prems endins les dents
obrint debats entre les ments
amb aigües tortes i galeres
intuint en l'acte feres.
Vas amunt amb lluita torta
cremant llenya verda tendra
just a temps per esberlar-se
arreu el cos sota allò negre.
Esculpit en polseguera
vora forces adhesives
toques pedres amb les branques
de les mans del qui creus altres
Del sotabosc podem pedrades
des de dos punts indiscernibles
tot fent-te'ls teus amb pocs periples
despertant-ne un xiscle sa.
Mentre dorms gestant arrugues
esculpides sobre teles
o en llençols d'un jaç amable
omples fats amb drets parlats
en una nit dels gira-sols.
dimecres, 30 de juliol del 2008
dimarts, 29 de juliol del 2008
Preferir morir
que moris ahir
que em deixis en pau
i cridis ben alt
que ja en tenim prou
de pous assecats
i ritmes marcats
de fora cap dins
com ja no ha de ser
ni havia de ser
sentir-nos per dins
d'aquí als alts confins
i veure'n d'allí
les cloves dels astres
com freguen els sastres
que viuen tant lluny
que pega vertigen
saber-se tant ample
com crit de baralla
dels vius de l'arada
motxilla de palla
closca de cargol
ja no se'ns fa nul·la
la llum del mussol
o el temple de col
la puça ens aixeca
el planeta de plàstic
i crida a patades
que n'és de gran l'àrtic.
que moris ahir
que em deixis en pau
i cridis ben alt
que ja en tenim prou
de pous assecats
i ritmes marcats
de fora cap dins
com ja no ha de ser
ni havia de ser
sentir-nos per dins
d'aquí als alts confins
i veure'n d'allí
les cloves dels astres
com freguen els sastres
que viuen tant lluny
que pega vertigen
saber-se tant ample
com crit de baralla
dels vius de l'arada
motxilla de palla
closca de cargol
ja no se'ns fa nul·la
la llum del mussol
o el temple de col
la puça ens aixeca
el planeta de plàstic
i crida a patades
que n'és de gran l'àrtic.
dissabte, 12 de juliol del 2008
Arrastra la tela
de fastig banyada
amb lleixiu
i torna a tenyir-ne
els contorns amb caliu,
per algo es comença;
i vespreja i fumeja
i desperta'm després
de suar-te les cames
a crits de vegades
que sembren despit
o dit que s'aixeca
-vull veure't desperta
i a cor què vols dreta!-
sentint-te coberta
de pètals de rosa
i carrossa de gossa
que udola dins teu
i gemega armadures
per fer-ne silencis
d'edictes perfectes
duts dins els teus ventres
i cares de son
d'aixetes cobertes
d'arestes de vent.
de fastig banyada
amb lleixiu
i torna a tenyir-ne
els contorns amb caliu,
per algo es comença;
i vespreja i fumeja
i desperta'm després
de suar-te les cames
a crits de vegades
que sembren despit
o dit que s'aixeca
-vull veure't desperta
i a cor què vols dreta!-
sentint-te coberta
de pètals de rosa
i carrossa de gossa
que udola dins teu
i gemega armadures
per fer-ne silencis
d'edictes perfectes
duts dins els teus ventres
i cares de son
d'aixetes cobertes
d'arestes de vent.
Neixen gotes sense noms ni botes
caminant abans de caure
pel pendent de mar salada
de les galtes de la son
com en cases mig desfetes
o parelles sense efectes,
com les pluges descregudes
o amarades de basardes emotives
que ens desfan la pell a tires
al regar perdius de tiges
i bastardes melangies.
Som la casa de la cosa
que ens arrastra vora el sastre
vora l'astre de finestres
de ventades de feleres
on ens besen les parpelles
se'ns emporten per les portes
sense pes a les costelles
les més nimfes matineres,
a fer-nos veure
ombres de peus
al deixar de fer-nos armes
per salar-nos les ferides
amb el sucre de la canya
que va de pedra i guanya;
a les tisores i al paper,
a la galeta i al bomber,
a l'alcaldessa i al cuiner.
No fallem estant en verd
i anem amunt de cent a mil
com l'inconscient que endins navega
i trenca mastils oxidables
molt abans de fer-se vells
amb els cabells encara tendres
i les urpes ben obertes
ja mig brutes però encara curtes i juguem.
Juguem a l'herba, a la nevera
o a la barra que tens al bar
de la cantonera
fent fanal d'arrel als dos
que ara se'ns besen
sense veure't però senten
ta calor i claror semblant
al sant del cant de la sirena
de la cosa urgent mig emergent
i de la vella que l'entén.
caminant abans de caure
pel pendent de mar salada
de les galtes de la son
com en cases mig desfetes
o parelles sense efectes,
com les pluges descregudes
o amarades de basardes emotives
que ens desfan la pell a tires
al regar perdius de tiges
i bastardes melangies.
Som la casa de la cosa
que ens arrastra vora el sastre
vora l'astre de finestres
de ventades de feleres
on ens besen les parpelles
se'ns emporten per les portes
sense pes a les costelles
les més nimfes matineres,
a fer-nos veure
ombres de peus
al deixar de fer-nos armes
per salar-nos les ferides
amb el sucre de la canya
que va de pedra i guanya;
a les tisores i al paper,
a la galeta i al bomber,
a l'alcaldessa i al cuiner.
No fallem estant en verd
i anem amunt de cent a mil
com l'inconscient que endins navega
i trenca mastils oxidables
molt abans de fer-se vells
amb els cabells encara tendres
i les urpes ben obertes
ja mig brutes però encara curtes i juguem.
Juguem a l'herba, a la nevera
o a la barra que tens al bar
de la cantonera
fent fanal d'arrel als dos
que ara se'ns besen
sense veure't però senten
ta calor i claror semblant
al sant del cant de la sirena
de la cosa urgent mig emergent
i de la vella que l'entén.
dimecres, 2 de juliol del 2008
Puc matar-te
si cal matar-te
puc odiar-te
si cal odiar-te,
si cal pensar en tu pel demà
es fa i si no, ja es farà
no et preocupis
es farà.
I anirem per tu
haurem de matar-te
haurem de matar-te
haurem de matar-te,
morirem per nosaltres
moriràs per nosaltres
morirem per tu,
perquè formis part de nosaltres
perquè no recordem als caiguts
com vosaltres
perquè hem d'arrelar, ja.
Ha passat massa temps
tornarem, després, a la pau
però ara, company
toca dir-te ben alt
que fas nosa aquí
i que has de marxar
i morir.
si cal matar-te
puc odiar-te
si cal odiar-te,
si cal pensar en tu pel demà
es fa i si no, ja es farà
no et preocupis
es farà.
I anirem per tu
haurem de matar-te
haurem de matar-te
haurem de matar-te,
morirem per nosaltres
moriràs per nosaltres
morirem per tu,
perquè formis part de nosaltres
perquè no recordem als caiguts
com vosaltres
perquè hem d'arrelar, ja.
Ha passat massa temps
tornarem, després, a la pau
però ara, company
toca dir-te ben alt
que fas nosa aquí
i que has de marxar
i morir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)