dijous, 23 d’agost del 2012

Al bell mig del no tornar

Et podria dir que encenc el llum
el petit, el que fa ombres de nit
i et recorre la pell i la zona fosca,

Et podria dir que he trobat la joia
a l'altra banda de l'eixuga-plats
al racó on feia dies que no mirava

Et podria recomanar un film
i un filament d'aquells de conte
que recorden el camí de tornada

Et puc dir el que podria i més encara
perquè no és demanar massa
allò just que deixa marcir, marxar i novament, estar.

dissabte, 18 d’agost del 2012

Per a res del món.

Del vermell en fem l'elenc,
d'un roig pàl·lid la mentida
abans m'era un horitzó,
ara per haver viscut,
s'ha tornat viu com la vida.

Som de fusta i de llençol
en la clara llunyania
t'imagino en un bassal
erma com l'epifania
disgustada del cabdal.

Ja no et vull en la memòria
ni en la corba de la sort
a ningú duré la sàlvia
d'aquesta maldestra mort;
seré net de tu en la nit.

Que s'enduguin les teves misèries!

Que reneixin les crineres
els cabells, les mans, les feres,
que l'indòmit obri els ulls
i les noves renombrades
i les velles disfressades
em recullin de l'embull.

No et recordaré en el nom
perquè un altre nom s'hi fiqui
amb la total llibertat
que em demana l'anestèsia
de no haver-te dut al grat.

Miolar vol dir veritat!
Caminar és portar cuirassa!
I en el teu passat d'esclat
allà hi resta la melassa.
No la vull per res del món.

dijous, 16 d’agost del 2012

La traça, la petja i el mal

Jo mato, tu mates, ell mata,
la crema fa estralls al rostoll
et sents millorar l'alegria
vols jaure amb el temps al graó,
la tos que et desperta és cançó.

Pretèrit en llengua salvatge
futur el silenci més fosc
saltant aquest gorg es fa clara
la traça, la petja i el mal;
tots tres han quedat endarrere
comença l'abisme com cal.

dijous, 9 d’agost del 2012

Fat

A la flor d'estiu li duràs tempestes
de les que maten fruits però també conquestes,
de dol sobre la mar, desitjant durant els vespres
que haver-te conegut sigui l'ombra d'un Mal brut.

Creuràs que en els passatges on s'hi amaguen tots els patges
són l'ombra allargassada d'haver-te cregut gat.

Duem endins les regnes dels llamps, els trons i els temples
el sacre magisteri d'ungir-te endins els dits,
cercar en la carn la tràquea i el palpitar del cor
arrencarem la vida d'aquest àngel ja mort.

Creuràs que en els passatges on s'hi amaguen tots els patges
són l'ombra allargassada d'haver-te cregut gat.

Beurem del roig d'ampolla enmig de Silenciades,
paisatges que gemeguen rebrots de nou per any
són cicles de l'albada que clouen en solstici
semblen la primavera que ja no duus als ulls.

No creuré en els passatges on s'hi amaguen tots els patges
són l'ombra allargassada d'haver-te fet un fat.

dissabte, 4 d’agost del 2012

El cos i la sang

A la volta del desmai del gest
desfet en llàgrimes de sal,
corprès d'allò que ja no hi és
en faré galetes dolces
per la menja i el record acotat
sota la raó més bèstia
que ho sostrau tot
del lloc i del moment
per fer-s'ho seu
i poder per fi, jaure tranquil
al racó on les parres de la vinya
fan créixer el raïm a l'ombra del jardí
amarat d'aroma a xuclamels i pensaments,
on allargant suaument els coll,
obrint mandrosament els llavis
pots collir, sense les mans, grans de raïm
d'aquell sarment mil·lenari.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Estendard

A resultes de l'Adéu
la ferida no es tancava,
com la nafra oberta al peu,
pas a pas em dessagnava.

Vas mostrar-me la carícia
del qui no hi té res a perdre
i ara voltes, amazona,
per un altre continent.

Jo despullo un cos de dama
remullant els peus en l'aigua,
el cordatge de la nau
el té un vell amarrador.

-Falco?- Diu, demanant ordre,
li responc que el llenci al mar
que hissarem les setze veles
i els ossos de l'estendard.

Ull per ulls i dent per dents
cuso la ferida als vents,
tots els pobles de les costes
són cada un d'ells continents.

Amb les orelles alçades
vaig sentir una fressa al bosc,
aquest lleu bocí d'història
venia escrit dins del teu cor.