dimarts, 16 de juny del 2009

La cortina de l'esfera de vellut vermell
posa música als patis privats
mentre la mestressa colga els dits en roba molla
i la vesprada de la tarda d'un brogit de nens salvatges
s'esmicola contra els vidres dels qui encara no són cau.

La tendresa fa malesa d'aquest cos, coixí de llit,
traslluïda en la nineta on s'emmiralla ungida i calma,
el feix de llum de tinta blava quan encara no ha finit
tota l'ombra de la tarda.

No hi ha pau darrere l'arbre que s'encén
rogenc com palla resseca, com ferro colat
que brama lent i dens per la canal del capvespre,
fluint intens cap al fons de la negra gorja
d'un despertar d'animals i malalties.

I els cavalls ragen honestos per l'avenc,
una pols grisa els desdibuixa fum enllà
passejant-se sobre l'ample pit del cristall
que ho priva tot i ho fa dringar amb l'avidesa
d'uns aguts llunyans als morts, per acabar trencant-se.