divendres, 17 d’abril del 2009

Sang es cola entre tenebres,
basses d'oli, talls feréstecs,
per la vall de la muntanya
quan ets tu qui hi has nedat.
Mentre és àrid fruit passat
si des d'un turó prou alt
en contemples l'envestida
contra murs, fel i ciutat
on tot mig bocí esquerdat
en penombra presumida
cou vestits en ta retina,
nova forma de cortina
que t'embasta de vermell
com escura-xemeneies
i miralls d'un bell coltell
per on l'ast en ma cavalca
cercant ànimes d'anyell.
Amb els tròpics connectats*
per enèsimes membranes
que ens evoquen pel forat
d'un pany cec que no entabana
treus els ulls de l'aclucat,
lloc desert ple de magranes
que atabalen com guspires,
per anar gegant davant
de l'exèrcit de l'infant
on tots toquen folls timbales
tòrrid so sanejador,
i n'abruses les mirades
d'allò tendre que a les tiges
de les branques de les cames
ens reclava en gleva eixuta,
eixida, eixorca, en ment xalada,
creus de deus pregant adéus
pell salada, aigua de neus.
Que no ens arruguin les pestanyes
els que sembren polsegueres
de mirades amargades,
amagades rere cossos bonics
o saltants d'aigua ferits
amb nius fetals a la memòria
fets ferida per l'oblit.

Que no ens arruguin les pestanyes
els que van deambulant
ambulàncies de tres dits
amb la marca de la guerra
feta cau de pandereta
i obsequiada en una gàbia
com a posta de postal.

Que no ens arruguin les pestanyes
els negats de llits de rius
que en el mar no han vist mai res
i encomanen les bardisses
d'un jardí mal arreglat
a la casa del costat
sense haver-se fet salvatges
per no haver-se vist el pes.

Que no ens arruguin les pestanyes
ja mai més.
Ble d'acord a les palpentes
ple d'una esma d'esgarip
que encomana el testimoni
a aquell que estigui menys ferit;
l'abús càlid d'una pel·li,
la cançó del coll al pit,
la coïssor del vi desgrana
vius d'aquest punt infinit;
on la corba del temps blana
la desgana d'un fendit,
plec que arrasa la memòria
per l'espai que es fa petit.
Sembla perdre tot sentit
cavalcar-te les pestanyes
si del feix, a les entranyes
no n'havem el curtcircuit.
Entre l'índex i el cor
tremola un cigar
que amara l'ambient
sentint com et llisca
pel rostre sense aigua
una llàgrima entesa
per falta de sal,
la pluja de vespre
d'algun funeral.
La brasa consuma
l'essència d'arròs
mesclada amb benzina
i alena l'embaràs
que en coll de camisa
ha xopat l'estampat
fonent la tonada
amb un blau més forçat.
Inhala la crema,
acarona mucosa,
dibuixa les cordes
on vàlvules corben
el gris en abstracte
somort fil compacte.
Ventricles bombegen
prement-te l'alè
vers un espai ample
i omplint-te les venes
amb ànima amable,
distès i corprès,
exhales l'acció.