dimarts, 28 de setembre del 2010

Faltaria una cadira

Faltaria una poma en forma de llàgrima, una pera llimonera àcida i lluenta que me'n fes de l'ànima, substància, quelcom encara falt en mi, per la llavor que hom duu al ventre, a l'infinit de l'interior on tot respon al xiscle erràtic del més enllà de les muntanyes, repetint-se perquè és ple de pètals d'aire donant forma als crits que em falten per saber, encara.

Faltaria una cadira a la vorera del carrer Santa Anna, plena d'història i de memòria. Faltaria la saviesa que ens dona la vellesa i que solament puc intuir, imaginar en l'anhel que no puc viure perquè no m'és possible encara, perquè necessito de l'amor que em creix en l'arbre de les vides dels altres, on la seva llavor no em pertany ni depèn de mi.

Busca el si

No m'importa el teu presagi
ni el teu cor ni el pòsit tèrbol
en què m'obvio quan el núvol
de la tarda dissimula un color fèrric
de columnes d'atmosferes
dissonants amb l'amplitud
dels cels enfront,
més enllà trio cercar
la nota clara
d'un capvespre
sense nòlit.

No m'importen les cadències,
les valències amb que voltes
ni en aquest òbit, presagi,
d'un matí que no vol ser
despit de no trobar-te
o si besar-te;
busca el si
d'aquesta empremta
que gemega
des d'aquí.

Diàleg amb Jon Elster

Dius que volta l'acció
i amb ella la forma
amb que es fa una creença
d'on treus les paraules
per fer una balança
que salvi o condemni
l'acció.
Dius que sentir
comporta la pena
de la no intuïció
marcada per l'ús,
el desús i la manca
d'un pòsit dramàtic
que nega la volta
de tota funció
amb disfunció.
Dius que demanes
que hi siguis, encara,
que lluny de les fòbies
i els mals del presagi,
que diguis que marxes,
en una postal,
serà menys vivència
que fer-ho presagi
d'una voluntat;
vas ben errat
si et creus el principi.

Final

Lluny d'aquest mar
descansa a l'anvers,
l'un i vers l'altre,
l'invers univers.
Colgat de medalles
i taques d'un oli
d'oliva salvatge i amarg,
negoci pel pa
que fa de benèfic parent
al gust resinós
de la lava que habita
als pendents dels turons
d'aquest esquitx tebi,
bressol d'assassins,
germans i cosins,
quan cau el mig vespre
amb la llum del perfecte
vi negre d'enquesta
d'un vespre
amb el final trencat.

Forma d'Artista (Anémic Cinéma)

No puc para d'escriure sobre el teu poema en vers esculpit en forma d'ombra i espiral i nombre centrant centres a desdit, relluint sobre les lloses d'un carrer xopat en tardor i dibuixant les formes dels trajectes amb que cauen fulles mortes de parents caducifolis. Obre els braços véns a dir alça els músics i les ànimes que gemeguen mal somortes; fes coral d'aquest moment de despit i creu en les feres de nit que acompanyen l'avinguda.

A la de tres moriren tots junts per falta d'amor i drogues que alteraven la consciència i l'estat d'ànim, la conxorxa de les mans als cossos de la tria i la nineta posada contra la paret més alta, com a càstig pitjor. Ningú no ho sabrà fer millor. Ningú ho sabrà fer millor que la teva mirada blava, el teu desmai per l'absolut o la bellesa d'unes mans grans i dits esvelts preparats per a fer sonar l'estri de cordes, l'instrument que des d'infant dus ancorat al fons del cor en forma d'artista.

Són la forma

Porta'm a la foscor
de les carenes on les ombres
són la forma
entre la terra i la nit.

Besa'm a la front
de les cadenes on els nombres
són la forma
entre la serra i el crit.

Guia'm a la fred
de les cavernes on les corbes
són la forma
entre la guerra i el fit.

Rigues a la fi
de les condemnes on les cordes
són la forma
entre la trena i el dit.