Ara som a la ciutat
caiguts de dalt
on tot és blau
perquè no pesa;
i de l'asfalt
que ens porta drets
als que em perdut
l'alè del roure
dins la obaga
sense haver
jugat a res
mentre gratem
la dura roca
i la rajola
i l'adoquí
bevent d'allà i d'aquí
per sota el nas
rascant les ungles
al compàs
del mínim buit
que sembla ser
tota estructura,
ni en parlem.
dissabte, 31 de maig del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)