dijous, 21 de febrer del 2013

Prou

A la merda l'estació de tren,
els orgasmes digitals
en estat de voler-te ungir en ma pell,
en el film aquell de dolç finir
amb el cor trencat
de tanta bellesa.

Ni sota l'aigua,
sense alè
per ser el darrer miratge
de ma vida
t'hi voldria.

I em vas xerrant del “no voler”
d'aquell qui no ha dit res,
havent volgut
penetrar endins
mig profanant
allò que et manca.

Així i tot,
afortunat,
prenc en grat
la doble visió
que ens falca a terra
i em puc fet el suec,
ara mateix
et desconec.

No hi ha saber
sense coneixença.
I a tu
no t'he conegut pas.

Concomitàncies

Concomitàncies trencades,
espill d'esquitx de llum
en mil bocins clavats en carn,
sóc el reflex incoherent
de tots vosaltres,
món convuls
que es va fonent
amb la fe més profunda de l'amor
i esdevé toll, es fa bassal,
liquid magmàtic
que a giragonces
volteja el centre sòlid
del planeta blau
en roig ardent,
i en contracció de part
surt expulsat per la boca de la fam
d'un volcà qualsevol,
perquè el nom propi
ha mort avui.
I no fa fred,
tampoc hi ha set,
tan sols la fúria
del dimoni i de l'altíssim,
brot de gest amoral
perquè hom
es troba ja
rere el teló
del drama i la follia.