Faltaria una cadira

Faltaria una poma en forma de llàgrima, una pera llimonera àcida i lluenta que me'n fes de l'ànima, substància, quelcom encara falt en mi, per la llavor que hom duu al ventre, a l'infinit de l'interior on tot respon al xiscle erràtic del més enllà de les muntanyes, repetint-se perquè és ple de pètals d'aire donant forma als crits que em falten per saber, encara.

Faltaria una cadira a la vorera del carrer Santa Anna, plena d'història i de memòria. Faltaria la saviesa que ens dona la vellesa i que solament puc intuir, imaginar en l'anhel que no puc viure perquè no m'és possible encara, perquè necessito de l'amor que em creix en l'arbre de les vides dels altres, on la seva llavor no em pertany ni depèn de mi.

Busca el si

No m'importa el teu presagi
ni el teu cor ni el pòsit tèrbol
en què m'obvio quan el núvol
de la tarda dissimula un color fèrric
de columnes d'atmosferes
dissonants amb l'amplitud
dels cels enfront,
més enllà trio cercar
la nota clara
d'un capvespre
sense nòlit.

No m'importen les cadències,
les valències amb que voltes
ni en aquest òbit, presagi,
d'un matí que no vol ser
despit de no trobar-te
o si besar-te;
busca el si
d'aquesta empremta
que gemega
des d'aquí.

Diàleg amb Jon Elster

Dius que volta l'acció
i amb ella la forma
amb que es fa una creença
d'on treus les paraules
per fer una balança
que salvi o condemni
l'acció.
Dius que sentir
comporta la pena
de la no intuïció
marcada per l'ús,
el desús i la manca
d'un pòsit dramàtic
que nega la volta
de tota funció
amb disfunció.
Dius que demanes
que hi siguis, encara,
que lluny de les fòbies
i els mals del presagi,
que diguis que marxes,
en una postal,
serà menys vivència
que fer-ho presagi
d'una voluntat;
vas ben errat
si et creus el principi.

Final

Lluny d'aquest mar
descansa a l'anvers,
l'un i vers l'altre,
l'invers univers.
Colgat de medalles
i taques d'un oli
d'oliva salvatge i amarg,
negoci pel pa
que fa de benèfic parent
al gust resinós
de la lava que habita
als pendents dels turons
d'aquest esquitx tebi,
bressol d'assassins,
germans i cosins,
quan cau el mig vespre
amb la llum del perfecte
vi negre d'enquesta
d'un vespre
amb el final trencat.

Forma d'Artista (Anémic Cinéma)

No puc para d'escriure sobre el teu poema en vers esculpit en forma d'ombra i espiral i nombre centrant centres a desdit, relluint sobre les lloses d'un carrer xopat en tardor i dibuixant les formes dels trajectes amb que cauen fulles mortes de parents caducifolis. Obre els braços véns a dir alça els músics i les ànimes que gemeguen mal somortes; fes coral d'aquest moment de despit i creu en les feres de nit que acompanyen l'avinguda.

A la de tres moriren tots junts per falta d'amor i drogues que alteraven la consciència i l'estat d'ànim, la conxorxa de les mans als cossos de la tria i la nineta posada contra la paret més alta, com a càstig pitjor. Ningú no ho sabrà fer millor. Ningú ho sabrà fer millor que la teva mirada blava, el teu desmai per l'absolut o la bellesa d'unes mans grans i dits esvelts preparats per a fer sonar l'estri de cordes, l'instrument que des d'infant dus ancorat al fons del cor en forma d'artista.

Són la forma

Porta'm a la foscor
de les carenes on les ombres
són la forma
entre la terra i la nit.

Besa'm a la front
de les cadenes on els nombres
són la forma
entre la serra i el crit.

Guia'm a la fred
de les cavernes on les corbes
són la forma
entre la guerra i el fit.

Rigues a la fi
de les condemnes on les cordes
són la forma
entre la trena i el dit.

La cuina és un infern
plena de cossos curiosos
la nina hi jau al tron
vestida d'ocres furiosos
les cordes deuen dits
a tants melangiosos
i al teu final de pit
l'albada és un crit.

Darrera meu hi van
cadàvers de gossos
les fures del teu temps
són fins silenciosos
i els monstres del teu cor
de veres, són fosos?
Al fons de l'entredit
les boires fan nit.

La cuina és un infern
plena de cossos curiosos
la nina hi jau al tron
vestida d'ocres furiosos
les cordes deuen dits
a tants melangiosos
i al teu final de pit
l'albada és un crit.

Darrera meu hi van
cadàvers de gossos
les fures del teu temps
són fins silenciosos
i els monstres del teu cor
de veres, són fosos?
Al fons de l'entredit
les boires hi fan nit.

On naveguen les armades

Què vas fer desànim?
Què va dur-te fins al pou
d'on res no fa ombra
ni cap roca, ni cap verda
tija tendra, prou esvelta
pot collir gotes de tu.

On vas dur-me miserable?
On naveguen les armades
amb que vas conquerir terres
que ni el meu alè podia
brandar plantes per no ser
espai conegut?

Qui t'ha dit que moro encara?
Quina busca creus que marca
pas cap hora on tot comença
si no ets més que pols i colze,
fam que cerca un cau somort,
si tan sols tu dus besada,
sobre els llavis segellada,
la disfressa de la sort.

Ara que la terra dorm

Ara que la terra dorm.
Ara que la nina i l'arbre
jauen junts unint arrels
amb braços joves
i carns dolces encara.
Ara que la vida no ens aguanta
i la son ajau parpelles
com muralles,
on el somni del deliri
s'ha fet pòsit de raó,
lluny de tants de dogmes
hàbils, lluny de tantes morts
cosides, lluny de terres
cristianes, prop de l'eina
equatorial; ara jau la nina sola
vora l'arbre de la nau;
a l'espera de la ciència
resguardada en aquell cau;
on la porta ajusta closa,
l'hermetisme i l'hermenèutic,
on brogits pel badil rau.

Finals de tram de via

No hi ets encar que et busqui,
per molt que cerqui rere les cadires
sota la taula o amagada
entre cortines;
no hi ets.

No hi ets en mi com hi eres abans de conèixer-te.
M'entén algú? Abans de conèixer-te.
Serà algun pòsit d'ànim advers
després de dir que no
a qui calia
per ser node d'estructura cardinal.

Formaves part de l'era
molt abans de que fos era
molt abans de ser figura
de cap cosa inusual;
perquè eres justa, part de mi.

No és amor, és alegria
el què ens fa faltar en les nits
quan del dia s'encomanen
al teu cor per sagnar magres
fruits, magranes,
dolces cames, lligacames
i finals de tram de via.

Carn de lava

Em fa por anar a dormir.
Somniar amb tu i dir-te en l'oníric,
vals trasbals de l'ens empíric,
que en la boira del deliri
solament et tinc a tu.

Em fa brida en ment d'una euga
ser-te l'únic fel fatídic
que s'esmunyi entre dictàmens
per cercar-te el què et fa mal
i ser pòsit de dolor.

I quan arribi aquesta fita
feta amb carn de lava eixuta
no serem més que marcians.

Mostra el dol

Fosques a les cames
llambregant amunt pel cos
descansat a la cadira
d'un teatre qualsevol,
però d'aquells
que mostra el dol
sense censura,
amb l'opinió
de fer-lo vel
i amb la força
per mudar-lo
en vent i cel.
No costa pas massa provar-ho
però, ai! Si es cau en l'error.
Doncs mira, no passa res.
La por desespera
amb el cant
quan va sol.
A l'espectador li agrada.
I al passamà,
i a l'espina dorsal
del planeta que escull
la cullera de l'esfera
aclucant l'ull
amb penes i treballs
i dies festers,
com blat alçat
per forca pagesa
mil·lennis ençà,
corbant el temps
a cor què vols.
I ja se'n va
i ja retorna
a l'escenari
allò real,
tan anhelat
quan som perduts
per qui no et vol
portar-te enllà
de nova fera;
l'error se'n va,
resta al carrer
mentre amb el cotxe
saludem torts
l'antiga i vella,
però ja mai més,
passatgera
restant jaguda
al fons del fons
d'un banc de pedra.

Gaire

I què vols que et digui més,
i què em demanes encara
més sang, més cadàvers infinits,
morts, camps de desànim
cases tortes i arbres en forma de creu
noves guerres seran el pa de déu
i somniarem amb l'ara
com si mai hagués existit
sense planyer-lo gaire
perquè sabrem l'error
que vam patir
i no vam fer res
per evitar-ho
perquè dúiem
la dignitat
en forma de bota italiana
ben tallada, guapa,
marcada per codis
de seguretat de producció
i amor per la feina ben feta
sense explotació infantil
mentre els rics
es follaven als nens
amb parsimònia
i naltros caminàvem segurs
amb l'alegria del moment.
I res d'això, de cap extrem,
ens feia fer pas massa.

No hi ha gana
no hi ha fam
ni roba eixuta;
odi i tedi,
com dos ninots
de còmic,
presoners
de la intempèrie
d'una mà bruixa,
d'una cascada de sang
espessa i fumejant
com l'aigua
en un saltant.
Diuen que són àtoms,
que davant nostre
es fan i es desfan
envoltant la silueta,
i nosaltres perseguint galetes de fibra
per no molestar-la massa
i ser fideus que al capbussar-se
no omplin gaire el got,
el bassal,
la piscina,
l'oceà.
Perquè no ens sentiríem molt bé
esquitxant amb el cul ample
tot l'aviram que plora
per no tallar-se les venes.
Quin fàstic em fan.
Avui és fàstic
demà filantropia
però mentre duri la transició
se me'n foten
les vostres neures transvestides
i les crostes de cristall
que escolen llustres llums de foc vesper
en un brogit d'insectes àvids
amb l'arpó ja més que a punt.
I us apunten. Us apunten al dors,
on fineix el clatell i neix l'espinada
on l'oposat mena de prefix
per ser sentit d'alguna cosa.
I ja me'n vaig
a fer la casa,
amb musiqueta
i la ballesta preparada
per si algun veí despistat
no s'ha adonat
que avui odio,
encara.

Què no dir

Què no dir de tu, grisor
què sembrar en ta malaltia
fum d'encens, meandre, plor,
caus d'ocell. Piuleig on nia
l'esperança del voltor;
tota fam es fa de cria.

Què no dir de tu, color
què colrar amb la lletania
feix, espectre, dispersió,
cos de llum. Es fa energia
la sinapsis en verdor;
fruit més tendre ens és follia.

Què no dir de tu, amargor,
què et contrasta amb l'endolcia
cromatismes d'àcid, foc,
pell torrada. Mans de dia
que en el fang bregaven cos
de figures en badia,
de vaixells onejant morts,
crims d'arrel, morals d'un dia.

Domar una Zebra

Avui per la tele feien un documental d'aquells en que apareixen animals estranys i coses que no havies vist mai. T'ensenyaven perquè les zebres tenen la pell ratllada en un entorn com la sabana, pla i sec, on sembla que aquest vestit que porten hauria de ser un reclam per a ser caçades més que no pas un recurs que les permetés passar desapercebudes. Però resulta que la seva major depredadora, la lleona, solament hi veu en blanc i negre. Aquest fet provoca que a l'hora de dinar, un felí d'aquests les passi magres quan per anar al mercat hagi de córrer com un desesperat per clavar-li dentada a un d'aquests filets amb potes, ja que a la velocitat que mouen el cul aquests mamífers, un animal d'aspecte ratllat com la zebra, li fa bastant la punyeta al còrtex visual de la lleona. Però l'argument del documental era esgarrifós. Resulta que degut a aquesta qualitat ocular dels lleons, sembla que les zebres, dins algun centre profund de la seva genètica, en algun moment de l'evolució van dir -Calla!- i es van fer ratllades com un tapís postimpressionista. I això, diuen que els hi va passar per dos motius que van lligats amb la supervivència. El primer té relació amb el grup, i fa referència al fet que amb aquest disseny, el ramat es camufli en un magma visual d'entramats direccionals que les fa a les zebres indefinides davant la mirada bitonal d'aquests fèlids, precisament perquè aquesta, des de la llunyania no sap on comença una i acaba l'altra. Però clar, si enlloc de veure zebres petites, la depredadora veu una gran i enorme zebra de quatre-centes potes potser crida més l'atenció no a una lleona, no. A cinquanta-quatre altres famolenques felines. Perquè entenguem-nos; veure això t'ha de fer perdre el nord. Ha de ser un festí. Ara, no deu resultar gaire agradable que a mida que t'apropes al menjar plof! va i se't dilueixi aquella gran bèstia en un no res i hagis de gambar com un desesperat per aconseguir un bocí del que semblava un oasi de banquet. Potser aquest fet té alguna relació amb que les lleones cacin en grup i hagin adquirit algun hàbit social. Qui sap, però això és un altre tema. Ara centrem-nos en el segon aspecte del documental, el qual també fa referència als aspectes visuals de la lleona, però es fixa amb l'individu zebra. Clar, en una persecució lleona-zebra, el brancam i les espigues salvatges de la sabana removent-se entre la pobra caçadora, que hi veu com un transistor dessintonitzat i la presa desdibuixada entre la malesa, també han de fotre bastant la punyeta i més d'una vegada la felina s'hagi d'acontentar llepant-se els bigotis i dient-li a les cries -Nenes, avui gasela-. Doncs davant de tot això et pots preguntar: Com nassos s'ho ha fet la zebra per dissenyar-se aquesta peça de roba tan exclusiva i funcional? Com s'ho ha fet la selecció natural per encertar-la d'aquesta forma? Aviam. Una zebra s'assembla sovint a un cavall, oi? I els cavalls, fins que no van estar domats per l'home eren igual de petits i estrambòtics com aquestes bestioles ratllades. Podria ser que fos un recurs per a diferenciar-se com a espècie? Vull dir que no pot ser que en algun moment decidissin transvestir-se per no anar-se'n de parranda zebros amb eugues? De fet, les espècies tendeixen a la diversificació per adaptar-se al medi, oi? I la nutrició, la relació i la reproducció són els pilars de tota cuca viva, crec. Aleshores no pot ser més encertat buscar respostes per aquestes mutacions en factors interns de les espècies més que no pas creure que són relacions asimbiòtiques les que fan decidir la genètica de les espècies? No ho sé, tu. No ho sé pas. Però això de les ratlles m'ha semblat un conte xino. A veure, una girafa s'assembla bastant a un rusc i també forma part de la dieta dels fèlids. Més que ratllada és hexagonada. També aquí hi té alguna cosa a veure l'avidesa genètica per què sigui menys caçada? Si, si. Zebres i girafes no tenen res a veure però si ambdues són èquids, tenen un mateix depredador, viuen al mateix lloc i s'han confeccionat vestimentes tramades, alguna cosa les ha d'emparentar, suposo. És el seu paper de presa o serà un motiu per a la reproducció el pes biològic que les ha fet diferents? Perquè si ens posem a divagar sobre els colors un estruç s'assembla més aviat a una mescla de còndor i zebra amb bastanta mala folla. I això si que devia ser un pata-pum genètic trasbalsador. En fi. Que no en traurem pas l'aigua clara, avui.

No sóc

No sóc la llunyania perduda enllà traçant-te nit i dia,
no sóc l'indret calmat de fred sense apatia,
no sóc la guia serva d'una corba en tensa crida,
ni tan sols sóc el dret que amara set i vet.

No sóc calfred en ment d'instant renec a la follia,
no sóc la mar que blanda el blau de la trista badia,
no sóc l'enèsim fat d'un blat que espera cria,
ni tan sols eina fora baina que en cau distret ofec amaina.

No sóc ma vida en un instant de ràbia eixida,
no sóc el tast insà d'una tinta amb metzina,
no sóc la posta en marxa d'una bella imatge,
ni tan sols l'ast d'aquesta mà que empunya ploma de falsar.

No sóc el sucre de l'engany de la fal·lera del company,
no sóc allò reclòs, fendit entre la foscor i el llit,
no sóc pinzell que densa intens la pell salada,
ni tan sols l'arpa dels voltors o dels colors, l'escata.

No sóc el xiscle en cercle; de la muda, l'os de l'arbre,
no sóc la freda aranya, presa d'un mosquit amb canya,
no sóc el caminar feixuc d'una llagosta assedegada,
ni tan sols l'àvid vell, vellut, que estén bugada, geperut.

No sóc la fosca blana sobre el llom del lleó amb gana,
no sóc el cerç arpó ungit al pit drenant el so i la nit,
no sóc la jova insana que remou la terra com si fos per gana,
ni de l'aspre de la roca,
l'erm paisatge microscòpic
fet per vents de crina ufana
i lents agents de corrasió.
Tan sols, dació.

Repin (tada)

Ei! Nineta
d'ulls perduts
enmig d'un foc
que alça roselles
just davant
del camp de blat.

No t'allunyis,
no et separis
dels botons perduts
ni de la jaca seca
amb punys sorrencs,
salats de plors,
arremangats
per la calor.

Que dins la nit
seràs princesa
d'algun cor ebri
i immadur
més trist que tu,
per ser apagat
sota l'abraç
del glaç,
esguard fugaç
d'una funesta
condició.

Seràs la roca
i l'espigó
davant la mar
d'una tempesta,
seràs l'aresta
que comprèn
tota ignició,
tota ballesta.

Decàleg de Tecnogàmia Felina

-. Primer tractat de Tecnogàmia felina.
Un gat sempre es veurà atret pel capçal d'una impressora.

-. Segon tractat de Tecnogàmia felina.
El dualisme gat-curiositat existeix en perfecta harmonia dins l'onirisme freudià; quan el gat observa, la curiositat el mata mentre que quan dorm la mata en somnis.

-. Tercer tractat de Tecnogàmia felina.
La felinitat d'un gat dependrà sempre dels seus actes.Tal i com deia l'ancestre felí Kenedy en l'illud tempore; la bona sort te la fas tu, la mala sort te l'aguantes.

-. Quart tractat de Tecnogàmia felina.
L'olfacte, l'oïda i la vista regeixen l'epistemologia d'allò felí. Per no participar de la raó és un esperit concupiscible i per tant, la seva divinitat ha de ser epicura.

-. Cinquè tractat de Tecnogàmia felina.
La fam felina d'un gat domèstic la demostra miolant, no respon a cap ritual transcendental perquè entén el sentit mecànic de l'assumpte. Participa en aquest aspecte del discurs logicocientífic.

-. Sisè tractat de Tecnogàmia felina.
Un gat occidental mai podrà entendre la mentalitat felina africana, els seus discursos són ontològicament oposats. Solament la música escrita abans del s.XIV els apropa plenament.

-. Setè tractat de Tecnogàmia felina.
Quan els gats diguin la "s" sortiran de nit per conquerir el món.

-. Vuitè tractat de Tecnogàmia felina.
La divinitat urànica governa les sis realitats cosmogòniques de l'univers felí, per trobar-se a la cúspide de la píràmide, un gat a l'aguait (Sistaré, 2009) respondrà sempre a l'encarnació d'aquesta figura ociosa.

-. Novè tractat de Tecnogàmia felina.
El mètode històric-inductiu felí governa al mètode teoric-deductiu del seu amo quan la relació entre ambdós esdevé esbroncativa majúscula.

-. Desè Tractat de Tecnogàmia Felina.
Els gestalistes entenien la psicologia felina com un tot a partir del qual s'arribava a unes parts que no servien per explicar el tot per separat.

Crítica de la Raó Tecnogàmica

-.Primera Crítica de la raó Tecnogàmica
El contacte físic entre gats genera rebuig per se. Al no agradar-los l'alcohol esdevenen felins socialment obtusos.

-. Segona Crítica de la raó Tecnogàmica
La vaca brahmànica és una deformació castissa del gat egipci.

-. Tercera Crítica de la raó Tecnogàmica
L'educació felina és un dogmatisme deconstructiu dins l'associacionisme del gat salvatge.

-. Quarta Crítica de la raó Tecnogàmica
La guerra és una pulsió biològica de la condició felina.

-. Cinquena Crítica de la raó Tecnogàmica
El caos és un univers de significacions felinament construït.

-.Sisena Crítica de la raó Tecnogàmica
L'estat felí del benestar es troba en tot allò prohibit.

-. Setena Crítica de la raó Tecnogàmica
Un felí sense cordura no diu bogeries.

-. Vuitena Crítica de la raó Tecnogàmica
La melangia felina ressona quan un gat mira absort per la finestra.

-. Novena Crítica de la raó Tecnogàmica
Un felí racional caçarà porc sempre i quan gaudeixi de l'embotit, en cas contrari dormirà.

-. Desena crítica de la raó Tecnogàmica.
La possibilitat de concebre un gat educat en l'imaginari felí descompon tot substrat teòric sobre un multivers quantic.

Balances

Cloïsses obertes sobre l'acer bullent
mostrant la llengua a les bombolles i al vent,
fos, gasós, provinent d'orient,
de Rússia, de gent
que xiscla amb les closques
humides, la fera, l'alè de la terra
perduda en balances on fou clau anglesa
del pes la mesura que optava a la guerra
i als nens no els arriba
la sal necessària per fer-se besades
fruir en la conserva d'adult, sols les rases
de restes dins ungles, arenes de tombes
d'on s'alcen els arbres que ho fan tot poètic,
patètic, mesclat amb l'eclèctic,
donant-se la mà, lligats els contraris,
fitant com res vàlid ens omple d'enyor
ja res vertader no ens té essència de ser
devem fer l'esforç i falcar-nos bé en l'ombra
des d'on tot s'observa amb la calma d'un nombre
finit, infinit, colrat de mesures, cercant-li els científics
la forma en els lítics, l'abús en la història
té forma de goma i als tristos copistes
els resta tintar-la amb la ploma.