Mostra el dol

Fosques a les cames
llambregant amunt pel cos
descansat a la cadira
d'un teatre qualsevol,
però d'aquells
que mostra el dol
sense censura,
amb l'opinió
de fer-lo vel
i amb la força
per mudar-lo
en vent i cel.
No costa pas massa provar-ho
però, ai! Si es cau en l'error.
Doncs mira, no passa res.
La por desespera
amb el cant
quan va sol.
A l'espectador li agrada.
I al passamà,
i a l'espina dorsal
del planeta que escull
la cullera de l'esfera
aclucant l'ull
amb penes i treballs
i dies festers,
com blat alçat
per forca pagesa
mil·lennis ençà,
corbant el temps
a cor què vols.
I ja se'n va
i ja retorna
a l'escenari
allò real,
tan anhelat
quan som perduts
per qui no et vol
portar-te enllà
de nova fera;
l'error se'n va,
resta al carrer
mentre amb el cotxe
saludem torts
l'antiga i vella,
però ja mai més,
passatgera
restant jaguda
al fons del fons
d'un banc de pedra.