No sóc

No sóc la llunyania perduda enllà traçant-te nit i dia,
no sóc l'indret calmat de fred sense apatia,
no sóc la guia serva d'una corba en tensa crida,
ni tan sols sóc el dret que amara set i vet.

No sóc calfred en ment d'instant renec a la follia,
no sóc la mar que blanda el blau de la trista badia,
no sóc l'enèsim fat d'un blat que espera cria,
ni tan sols eina fora baina que en cau distret ofec amaina.

No sóc ma vida en un instant de ràbia eixida,
no sóc el tast insà d'una tinta amb metzina,
no sóc la posta en marxa d'una bella imatge,
ni tan sols l'ast d'aquesta mà que empunya ploma de falsar.

No sóc el sucre de l'engany de la fal·lera del company,
no sóc allò reclòs, fendit entre la foscor i el llit,
no sóc pinzell que densa intens la pell salada,
ni tan sols l'arpa dels voltors o dels colors, l'escata.

No sóc el xiscle en cercle; de la muda, l'os de l'arbre,
no sóc la freda aranya, presa d'un mosquit amb canya,
no sóc el caminar feixuc d'una llagosta assedegada,
ni tan sols l'àvid vell, vellut, que estén bugada, geperut.

No sóc la fosca blana sobre el llom del lleó amb gana,
no sóc el cerç arpó ungit al pit drenant el so i la nit,
no sóc la jova insana que remou la terra com si fos per gana,
ni de l'aspre de la roca,
l'erm paisatge microscòpic
fet per vents de crina ufana
i lents agents de corrasió.
Tan sols, dació.