dilluns, 23 de febrer del 2009

Com a càlid pes de notes
dissonant peces de roba
treus els peus de la farina
d'un rocam begut pel mar.
Som la néta desfullada
d'una gàbia de postal,
pèlecs morts pel sol que els rega
escull de mapes immortal.
Fan els teus dits d'amples ungles
un fat fart d'anar pel far
i amb les primes desinències
del verb car per ser present
xiscles postes genivals
quan arrugues comissures
amb figures de sang pures.