Galls, canells, cavalls i velles,
mans d'atura i espigalls,
fous d'una era d'encimera,
d'alta testa enfront miralls.
Llesques d'oli i carboneres
mesclen fams i mantegueres,
calabruixes i banderes,
recipients de pell i d'elles.

Sembra marges a desgana
i beu de l'ample dit petit,
com en l'àcid d'una tarda
o en l'abús del goig finit.

Que som a l'era de l'oblit
on tot de nou amar comença
en un instant d'ombra collit
en el recer d'un mot que densa
la semàntica del crit
i la veu de la demència
vora un signe en anys descrit
com la figura més tendra.

Que sóc home en ta mirada
i en ma mà follet en dansa,
la coïssor del pit calent
que en ton dit de vi s'amara.

La taula i la cadira immòbils
segresten l'ànima del teu cos
fent-la de fusta corcada per un passat immediat
que no tornarà mai
el suro és al cap a través dels ulls
i el què hi posa als papers no es llegeix,
el tabac s'evapora amb quietud, sense dir-te adéu.
I sota la taula gemegues,
amagada dels teus avis i pares.
Els diccionaris no tenen paraules
per dir-te el que pensen,
estan commoguts fora del prestatges
i prefereixen alçar el vol amb les tapes.
L'àcid goteja sobre piles alcalines
la fusta es corca a un ritme voraç
la pluja del telèfon indica depressió
dins la dutxa mentre li cantes motes al cos.
La gata dorm lluny de tu,
els deures no es fan
i la porta groga sempre queda oberta
perquè hi entri el glaç.
La veritat es troba en el fons del sentit
de la paraula dita
rere l'última imatge entesa
en forma de fragment indefinible
l'espessor del res ho és tot en aquest paisatge
la boira omple els pulmons, en pren forma,
amb el pit ple del tot n'ets part indestriable
i mentre aguantis la respiració
res et farà tornar a escriure.

Com a càlid pes de notes
dissonant peces de roba
treus els peus de la farina
d'un rocam begut pel mar.
Som la néta desfullada
d'una gàbia de postal,
pèlecs morts pel sol que els rega
escull de mapes immortal.
Fan els teus dits d'amples ungles
un fat fart d'anar pel far
i amb les primes desinències
del verb car per ser present
xiscles postes genivals
quan arrugues comissures
amb figures de sang pures.

Vull la sang en termes d'aigua
que remet contra l'obstacle,
vull la vena que t'amaga
d'un escull que amara el mar.

Bull l'afer inqüestionable
que demostra la importància
bull la dida quan s'espanta
cor en ment, amb l'ancoratge.

Cada nit, poqueta nit, duem al cor
punts cardinals.
Cada nit, amb sang al pit, duem remor
a la descendència.

Deu-me la figura pura
que en faré de l'armadura
mans tallades, calç que sura.

Deu-me la coïssor més dura
quan la vida ens delma
i amb l'arrel ens ferma.

Deu-li pau a la diana
i al manyoc de la llana
sense cap punt de sutura
amb la ferida oberta
dits al vent, desperta,
amb els marges, escarpada
i la vilesa d'una font encesa.
Que encenalls amb seca fressa
duts pel pa que encunya dents
mou els fils de la disfressa,
fausta d'esma, molla i erma
quan al fons no passa res.

Deu-me la brutor madura
que en mataré la cura
amb ganivet i geniva
cavall avall, occint-la viva.

Deliris de l'iris
amb senyes espesses
com guants de pastura
que encaixen membranes
de cegues begudes
per l'aspre designi
d'un arbre pretèrit
amb fulla perenne
dibuixen xalades
en cors ancorades
de joia salvatge
com xiscle de gana
i escuma de llop,
bastint a la fera
amb designis d'una era
que sembra balenes
felices de cop.

Les paraules a la roca
amb el despit acolorit,
la mirada en el desfici
d'un menjador net i finit,
la petjada enrajolada i riallera
fent camí ben lluny de l'era,
i la ressaca resseca
al cove de la roba distreta.

Les mans sobre el teu cos
i sense guants per si de casc,
la virtut en un decàleg
dins una urna de museu,
i l'olor del teu cabell,
d'estil endèmic i europeu,
furgant la boira del tabac
amb una espasa de cartró.