Del vermell en fem l'elenc,
d'un roig pàl·lid la mentida
abans m'era un horitzó,
ara per haver viscut,
s'ha tornat viu com la vida.
Som de fusta i de llençol
en la clara llunyania
t'imagino en un bassal
erma com l'epifania
disgustada del cabdal.
Ja no et vull en la memòria
ni en la corba de la sort
a ningú duré la sàlvia
d'aquesta maldestra mort;
seré net de tu en la nit.
Que s'enduguin les teves misèries!
Que reneixin les crineres
els cabells, les mans, les feres,
que l'indòmit obri els ulls
i les noves renombrades
i les velles disfressades
em recullin de l'embull.
No et recordaré en el nom
perquè un altre nom s'hi fiqui
amb la total llibertat
que em demana l'anestèsia
de no haver-te dut al grat.
Miolar vol dir veritat!
Caminar és portar cuirassa!
I en el teu passat d'esclat
allà hi resta la melassa.
No la vull per res del món.
