Cau de pluja el cor, acord
nota d'aspre cua d'astre
peu de molsa, lliri, gorg,
fila amada, mans d'arcada.
Beu del breu desig del port
amb la cara dibuixada
i carda folls manyocs de lluna
amb una espècie d'extinció.

Viu la veda en termes d'aigua
cega monstres amb claror
com a sastre que n'apila
en pous de l'era de la por.
Dius del teu vestit de pruna
nanses dures, armadures
i amb la punta de les tiges
beses molls clatells de llop.

Com estel
de primavera
o entresòl
de la quimera
duim als caus
de la mirada
la foscor
més renovada;
mans de sucre,
forma d'ham,
deus d'alcohol,
extrems de fang.
Dius al ventre
de ta mare
que demà
et faràs més gran?
Perds el temps
si només vens
amb el discurs
d'un cançoner,
ans escolta
la vesprada
d'on en neix
el taronger:
- L'acidesa
de la roca
brolla fresca
en fer-te ser.

Quan entre ventres vens alçant els ulls
la quimera d'esculls s'aferra als fulls
l'alè del tors llegeix entre llençols,
i aferra amb plecs corbats de carn,
la vista al cos del plany.

I la claror es fa lloc en el racó de la tristes
i la claror fa foc de la vilesa estesa
i la claror s'esmuny entre penombres d'esma
i la claror fa foc de la figura entesa.

Quan entre rius de gent voltant les avingudes
s'acorden cossos separats per armadures,
llavors esculls llençar la mà per tocar cordes
figurant ser el veler que acull ànimes mortes.

I la claror ens encega l'ús de la Manera
i la claror és drecera de la primavera
i la claror ens perfila el cos fibrat de l'era
i la claror és salvatge ment, en ment de fera.

Fora l'ham i la barcassa
fam de foc i la mordassa
mans en carns, figues, pans
calma al ventre i als encants.

Dagues, dents, coents i blanques,
bales curtes, ulls i branques
barres, fustes, birres altes
ma a l'esquena amb atenció.

Llums escasses, teles, calces,
guants en hores de lector
dius al cau de l'enyorança:
Hui caurem en Si major.

Com passat igualant fat
o present obviant la ment
tot futur ens és traïció
si l'ofrena no fa por.