Foc amb brases mentre bades
vora cales adornades,
feix de llum dins les cabanes
ombres noves, balls en quadres
de matins ordint cadastres.
Alça pesos, desmesures
fosques pedres dels teus pares
marques foses amb entranyes
que són tant teves
com dels altres
van amb músics i matances,
beuen dolç però es van fent agres.
Contra totes les despeses
amb deixebles discordants,
mals alumnes o dents pedants
ens en fem vestits de plàstic
quan tot sembla malaurat
regat amb sons de maquineta.
Creixen ombres, males herbes,
aiguardents desesperants
I ambulàncies ambulants
exageren el trajecte
d'un mentir sense mesura
tot pensant-se què cal fer.

Figures de sucre
ambulants i radiants
d'espesses ventades
en pots de cristall
banyats al brillar
del solstici d'hivern
no gemeguen cremors
a les brases o al tords
de les metxes carnoses
empeses pel foc
que delira alè gris
embastant xemeneies
enceses per teies,
cavalls de vapor
preneu-me dels peus
xiuleu fora via
i alceu els vagons
de la terra i el dia
per veure a la nit
vora l'ample despit
d'una aresta de roca
que cega a la vista
la crosta d'un pa
que mai no té cames
però fa caminar.

Si en un cas com un cabàs
on lluna plena i dos dotzenes
d'edificis colonials
ens enterren les arrels
cavant endins i van fent rames
d'aquest arbre que ja és tou
fregant el vent amb noves tiges
de verdors acidulants,
pren-t'ho en serio.

El món de dins està podrit de tu
emporta-t'ho
El món que m'omple s'ha fet amb tu
emporta-t'ho
Cada brot de sutja i pedra fòssil
emporta-t'ho
cada segment de somni abstracte
emporta-t'ho
Cada pedaç de tela parabrises
o llençol tacat amb sang de singles
descendències o fills vius que no hi seran
emporta-t'ho
emporta-t'ho
emporta-t'ho
Sofrir un avort, buidat per dins
ferides amples, dits petitspilotes massa grans
emporta-t'ho.
El cel que s'alça sobre teu
emporta-t'ho
la pluja a cada instant que importava
emporta-t'ho
la coincidència entre tu i jo
emporta-t'ho
la basarda del vertigen
emporta-t'ho.

On anem
si no pensem
quan estem sols
i decidim
segons segons
de cafè amb llet
o birra o llit
o aquell record
del tros de roba
preferit.
Amunt l'immens
estrany company
que et guarda ple
sempre dins teu
i com el vent
fa un giravolt
cigar en mà
copat de vi
llevat demà
d'aquell coixí.

Cabelleres, cavalls, feres
tots junts bojos per les eres
occint ombres d'una fosca
que de tu raja rogenca,
sal fecunda del teu os,
entre hiverns i primavera.
La follia no és al cos,
no pateixis vida meva,
la follia no és al cos.