A la merda
l'estació de tren,
els orgasmes
digitals
en estat de
voler-te ungir en ma pell,
en el film aquell
de dolç finir
amb el cor trencat
de tanta bellesa.
Ni sota l'aigua,
sense alè
per ser el darrer
miratge
de ma vida
t'hi voldria.
I em vas xerrant
del “no voler”
d'aquell qui no ha dit res,
d'aquell qui no ha dit res,
havent volgut
penetrar endins
mig profanant
allò que et
manca.
Així i tot,
afortunat,
prenc en grat
la doble visió
que ens falca a
terra
i em puc fet el
suec,
ara mateix
et desconec.
No hi ha saber
sense coneixença.
I a tu
no t'he conegut
pas.
