Que la roca sigui aresta,
presa entesa com a festa,
i la mida sigui ingent
com la mà, canell en ment,
quan la nit que et nega gesta
cau pel seu propi lament.

Que la llum estigui en testa
feta sang d'alguna ingesta
que la veu dugui penyora
d'un alè enervat al vent
i la nova renombrada
alci els peus d'aquest invent.
Som el xiscle en la corrent.

Diu que vas caure malalt
per un tors de rostre sàdic
fet de pasta angelical.

Diu que vas obrir les ales
tot alçant la vista al cel
per deixar el cos que et guardava
mig flotant per dens asfalt.

Diu que va passar per pena
la tempesta de narcòtics
que va fer-te horitzontal.

Diu que vas cavalcar estrelles
tant valent com foren elles
al deixar de fer-se velles
per corbar-se al col·lidir.

No hi ha amor que no desgrani
al occir el cos, aquesta fi,
no hi ha mà que no t'agafi
quan tu deixes d'existir.

Esgarrapa'm la carnada
per la cuixa i l'avantbraç
que duc cos petit, dansada,
i massa roba a la maleta
per tornar a apuntar amb la faç.

Avui porta'm al compàs
per aquella aspra guitarra
que t'arranca per l'espatlla
i et recorre l'espinada,
eriçant-te cada arrel
i bri de pèl,
l'esquelètic pes d'amfibi
que en un pic pretèrit fórem
fons de mar, tot un, tu i jo.

Esgarrapa'm la carnada
plena d'hostes carnavals
fins que nasqui sang, dansada,
tant me fa si és per les cames
cuites amb les teves sals.

Avui corba'm al compàs
d'una ingesta desfalcada
que ens anul·li tot dolor
i ens traspuï en la collada,
alçada en esma de coïssor
i pes de raó,
de la cura a la cordura
que en un llast marítim fórem
peus d'acròbata, tu i jo.