dimarts, 16 de juny del 2009

La cortina de l'esfera de vellut vermell
posa música als patis privats
mentre la mestressa colga els dits en roba molla
i la vesprada de la tarda d'un brogit de nens salvatges
s'esmicola contra els vidres dels qui encara no són cau.

La tendresa fa malesa d'aquest cos, coixí de llit,
traslluïda en la nineta on s'emmiralla ungida i calma,
el feix de llum de tinta blava quan encara no ha finit
tota l'ombra de la tarda.

No hi ha pau darrere l'arbre que s'encén
rogenc com palla resseca, com ferro colat
que brama lent i dens per la canal del capvespre,
fluint intens cap al fons de la negra gorja
d'un despertar d'animals i malalties.

I els cavalls ragen honestos per l'avenc,
una pols grisa els desdibuixa fum enllà
passejant-se sobre l'ample pit del cristall
que ho priva tot i ho fa dringar amb l'avidesa
d'uns aguts llunyans als morts, per acabar trencant-se.

dimecres, 20 de maig del 2009

Que la roca sigui aresta,
presa entesa com a festa,
i la mida sigui ingent
com la mà, canell en ment,
quan la nit que et nega gesta
cau pel seu propi lament.

Que la llum estigui en testa
feta sang d'alguna ingesta
que la veu dugui penyora
d'un alè enervat al vent
i la nova renombrada
alci els peus d'aquest invent.
Som el xiscle en la corrent.
Diu que vas caure malalt
per un tors de rostre sàdic
fet de pasta angelical.

Diu que vas obrir les ales
tot alçant la vista al cel
per deixar el cos que et guardava
mig flotant per dens asfalt.

Diu que va passar per pena
la tempesta de narcòtics
que va fer-te horitzontal.

Diu que vas cavalcar estrelles
tant valent com foren elles
al deixar de fer-se velles
per corbar-se al col·lidir.

No hi ha amor que no desgrani
al occir el cos, aquesta fi,
no hi ha mà que no t'agafi
quan tu deixes d'existir.
Esgarrapa'm la carnada
per la cuixa i l'avantbraç
que duc cos petit, dansada,
i massa roba a la maleta
per tornar a apuntar amb la faç.

Avui porta'm al compàs
per aquella aspra guitarra
que t'arranca per l'espatlla
i et recorre l'espinada,
eriçant-te cada arrel
i bri de pèl,
l'esquelètic pes d'amfibi
que en un pic pretèrit fórem
fons de mar, tot un, tu i jo.

Esgarrapa'm la carnada
plena d'hostes carnavals
fins que nasqui sang, dansada,
tant me fa si és per les cames
cuites amb les teves sals.

Avui corba'm al compàs
d'una ingesta desfalcada
que ens anul·li tot dolor
i ens traspuï en la collada,
alçada en esma de coïssor
i pes de raó,
de la cura a la cordura
que en un llast marítim fórem
peus d'acròbata, tu i jo.

divendres, 17 d’abril del 2009

Sang es cola entre tenebres,
basses d'oli, talls feréstecs,
per la vall de la muntanya
quan ets tu qui hi has nedat.
Mentre és àrid fruit passat
si des d'un turó prou alt
en contemples l'envestida
contra murs, fel i ciutat
on tot mig bocí esquerdat
en penombra presumida
cou vestits en ta retina,
nova forma de cortina
que t'embasta de vermell
com escura-xemeneies
i miralls d'un bell coltell
per on l'ast en ma cavalca
cercant ànimes d'anyell.
Amb els tròpics connectats*
per enèsimes membranes
que ens evoquen pel forat
d'un pany cec que no entabana
treus els ulls de l'aclucat,
lloc desert ple de magranes
que atabalen com guspires,
per anar gegant davant
de l'exèrcit de l'infant
on tots toquen folls timbales
tòrrid so sanejador,
i n'abruses les mirades
d'allò tendre que a les tiges
de les branques de les cames
ens reclava en gleva eixuta,
eixida, eixorca, en ment xalada,
creus de deus pregant adéus
pell salada, aigua de neus.
Que no ens arruguin les pestanyes
els que sembren polsegueres
de mirades amargades,
amagades rere cossos bonics
o saltants d'aigua ferits
amb nius fetals a la memòria
fets ferida per l'oblit.

Que no ens arruguin les pestanyes
els que van deambulant
ambulàncies de tres dits
amb la marca de la guerra
feta cau de pandereta
i obsequiada en una gàbia
com a posta de postal.

Que no ens arruguin les pestanyes
els negats de llits de rius
que en el mar no han vist mai res
i encomanen les bardisses
d'un jardí mal arreglat
a la casa del costat
sense haver-se fet salvatges
per no haver-se vist el pes.

Que no ens arruguin les pestanyes
ja mai més.
Ble d'acord a les palpentes
ple d'una esma d'esgarip
que encomana el testimoni
a aquell que estigui menys ferit;
l'abús càlid d'una pel·li,
la cançó del coll al pit,
la coïssor del vi desgrana
vius d'aquest punt infinit;
on la corba del temps blana
la desgana d'un fendit,
plec que arrasa la memòria
per l'espai que es fa petit.
Sembla perdre tot sentit
cavalcar-te les pestanyes
si del feix, a les entranyes
no n'havem el curtcircuit.
Entre l'índex i el cor
tremola un cigar
que amara l'ambient
sentint com et llisca
pel rostre sense aigua
una llàgrima entesa
per falta de sal,
la pluja de vespre
d'algun funeral.
La brasa consuma
l'essència d'arròs
mesclada amb benzina
i alena l'embaràs
que en coll de camisa
ha xopat l'estampat
fonent la tonada
amb un blau més forçat.
Inhala la crema,
acarona mucosa,
dibuixa les cordes
on vàlvules corben
el gris en abstracte
somort fil compacte.
Ventricles bombegen
prement-te l'alè
vers un espai ample
i omplint-te les venes
amb ànima amable,
distès i corprès,
exhales l'acció.

dimecres, 25 de març del 2009

Cau de pluja el cor, acord
nota d'aspre cua d'astre
peu de molsa, lliri, gorg,
fila amada, mans d'arcada.
Beu del breu desig del port
amb la cara dibuixada
i carda folls manyocs de lluna
amb una espècie d'extinció.

Viu la veda en termes d'aigua
cega monstres amb claror
com a sastre que n'apila
en pous de l'era de la por.
Dius del teu vestit de pruna
nanses dures, armadures
i amb la punta de les tiges
beses molls clatells de llop.

dimecres, 18 de març del 2009

Com estel
de primavera
o entresòl
de la quimera
duim als caus
de la mirada
la foscor
més renovada;
mans de sucre,
forma d'ham,
deus d'alcohol,
extrems de fang.
Dius al ventre
de ta mare
que demà
et faràs més gran?
Perds el temps
si només vens
amb el discurs
d'un cançoner,
ans escolta
la vesprada
d'on en neix
el taronger:
- L'acidesa
de la roca
brolla fresca
en fer-te ser.

dissabte, 14 de març del 2009

Quan entre ventres vens alçant els ulls
la quimera d'esculls s'aferra als fulls
l'alè del tors llegeix entre llençols,
i aferra amb plecs corbats de carn,
la vista al cos del plany.

I la claror es fa lloc en el racó de la tristes
i la claror fa foc de la vilesa estesa
i la claror s'esmuny entre penombres d'esma
i la claror fa foc de la figura entesa.

Quan entre rius de gent voltant les avingudes
s'acorden cossos separats per armadures,
llavors esculls llençar la mà per tocar cordes
figurant ser el veler que acull ànimes mortes.

I la claror ens encega l'ús de la Manera
i la claror és drecera de la primavera
i la claror ens perfila el cos fibrat de l'era
i la claror és salvatge ment, en ment de fera.
Fora l'ham i la barcassa
fam de foc i la mordassa
mans en carns, figues, pans
calma al ventre i als encants.

Dagues, dents, coents i blanques,
bales curtes, ulls i branques
barres, fustes, birres altes
ma a l'esquena amb atenció.

Llums escasses, teles, calces,
guants en hores de lector
dius al cau de l'enyorança:
Hui caurem en Si major.

Com passat igualant fat
o present obviant la ment
tot futur ens és traïció
si l'ofrena no fa por.

divendres, 27 de febrer del 2009

Galls, canells, cavalls i velles,
mans d'atura i espigalls,
fous d'una era d'encimera,
d'alta testa enfront miralls.
Llesques d'oli i carboneres
mesclen fams i mantegueres,
calabruixes i banderes,
recipients de pell i d'elles.

Sembra marges a desgana
i beu de l'ample dit petit,
com en l'àcid d'una tarda
o en l'abús del goig finit.

Que som a l'era de l'oblit
on tot de nou amar comença
en un instant d'ombra collit
en el recer d'un mot que densa
la semàntica del crit
i la veu de la demència
vora un signe en anys descrit
com la figura més tendra.

Que sóc home en ta mirada
i en ma mà follet en dansa,
la coïssor del pit calent
que en ton dit de vi s'amara.

dilluns, 23 de febrer del 2009

La taula i la cadira immòbils
segresten l'ànima del teu cos
fent-la de fusta corcada per un passat immediat
que no tornarà mai
el suro és al cap a través dels ulls
i el què hi posa als papers no es llegeix,
el tabac s'evapora amb quietud, sense dir-te adéu.
I sota la taula gemegues,
amagada dels teus avis i pares.
Els diccionaris no tenen paraules
per dir-te el que pensen,
estan commoguts fora del prestatges
i prefereixen alçar el vol amb les tapes.
L'àcid goteja sobre piles alcalines
la fusta es corca a un ritme voraç
la pluja del telèfon indica depressió
dins la dutxa mentre li cantes motes al cos.
La gata dorm lluny de tu,
els deures no es fan
i la porta groga sempre queda oberta
perquè hi entri el glaç.
La veritat es troba en el fons del sentit
de la paraula dita
rere l'última imatge entesa
en forma de fragment indefinible
l'espessor del res ho és tot en aquest paisatge
la boira omple els pulmons, en pren forma,
amb el pit ple del tot n'ets part indestriable
i mentre aguantis la respiració
res et farà tornar a escriure.
Com a càlid pes de notes
dissonant peces de roba
treus els peus de la farina
d'un rocam begut pel mar.
Som la néta desfullada
d'una gàbia de postal,
pèlecs morts pel sol que els rega
escull de mapes immortal.
Fan els teus dits d'amples ungles
un fat fart d'anar pel far
i amb les primes desinències
del verb car per ser present
xiscles postes genivals
quan arrugues comissures
amb figures de sang pures.
Vull la sang en termes d'aigua
que remet contra l'obstacle,
vull la vena que t'amaga
d'un escull que amara el mar.

Bull l'afer inqüestionable
que demostra la importància
bull la dida quan s'espanta
cor en ment, amb l'ancoratge.

Cada nit, poqueta nit, duem al cor
punts cardinals.
Cada nit, amb sang al pit, duem remor
a la descendència.
Deu-me la figura pura
que en faré de l'armadura
mans tallades, calç que sura.

Deu-me la coïssor més dura
quan la vida ens delma
i amb l'arrel ens ferma.

Deu-li pau a la diana
i al manyoc de la llana
sense cap punt de sutura
amb la ferida oberta
dits al vent, desperta,
amb els marges, escarpada
i la vilesa d'una font encesa.
Que encenalls amb seca fressa
duts pel pa que encunya dents
mou els fils de la disfressa,
fausta d'esma, molla i erma
quan al fons no passa res.

Deu-me la brutor madura
que en mataré la cura
amb ganivet i geniva
cavall avall, occint-la viva.
Deliris de l'iris
amb senyes espesses
com guants de pastura
que encaixen membranes
de cegues begudes
per l'aspre designi
d'un arbre pretèrit
amb fulla perenne
dibuixen xalades
en cors ancorades
de joia salvatge
com xiscle de gana
i escuma de llop,
bastint a la fera
amb designis d'una era
que sembra balenes
felices de cop.
Les paraules a la roca
amb el despit acolorit,
la mirada en el desfici
d'un menjador net i finit,
la petjada enrajolada i riallera
fent camí ben lluny de l'era,
i la ressaca resseca
al cove de la roba distreta.

Les mans sobre el teu cos
i sense guants per si de casc,
la virtut en un decàleg
dins una urna de museu,
i l'olor del teu cabell,
d'estil endèmic i europeu,
furgant la boira del tabac
amb una espasa de cartró.